Vincenzo Carmenati

“Un diumenge de juliol, en un estiu dels d’abans, ja fa temps i a l’hora justa per posar la pasta a bullir, una bufetada al cul em va recordar que s’havia acabat l’època fetal del “dolce far niente” i m’esperava un dia a dia per compartir i agrair a qui, sense que jo ho demanés, m’havia donat la vida. (…)

Resguardat de les dogmàtiques imposicions polítiques de l’època, entre alegries i decepcions, naixements i morts d’altres germans, envoltat d’afecte, vaig créixer estudiant, aprenent música i descobrint ben aviat el plaer de dibuixar. Em nodria de tot el que m’envoltava, ho sentia córrer dins meu fins als dits. Un fluir que es desbordava sobre les cordes del violí i sobre el paper en blanc que tenia davant.”

“Quan la tragèdia de la Gran Guerra omplí el món de tantes Annes Frank (…), Milà cremava. Les nits les passàvem als soterranis, suposats refugis antiaeris (…). Els dies els vivíem amb l’esperança de tornar a veure a la nit qui al matí havia anat a treballar o a l’escola.

Vaig veure, llavors, en nom de diverses banderes, matar gent pels carrers, vaig veure la cara de la mort en els ‘afusellats amuntegats a la Plaça Loreto amb el dubte que el meu pare fos entre ells. Vaig veure pocs mesos després, a la mateixa plaça, penjats Mussolini amb Claretta i els seus seguidors balancejant-se: marionetes en el teatre de la vida. Aquells ulls que ja no veien el món interrogaven el nostre ànim sobre el perquè.

Amb un sabor agredolç a la boca, s’organitzava a la plaça Piemonte un ball improvisat. Amb nova música d’ultramar es celebrava la fi de la guerra sobre les runes de cases que encara guardaven, a sota, les restes dels seus morts.

Quan finalment es va poder tornar a caminar amb els amics les nits de Porta Romana d’aquella Milà enormement destruïda pels bombardeigs aeris, realitzats per aquells que es proclamaven aliats, hi havia moltes ganes de canviar i de parlar del futur. (…) Sentíem tots que, a partir d’aquell moment, el que havíem de fer ho havíem de fer nosaltres. L’esperit s’expandia per acollir nova art, nova música i nous pensaments.”

Carmenati treballava al magatzem de l’empresa encarregada del manteniment dels edificis de la Universitat, i els esbossos que realitzava durant els petits descansos el van portar a rebre alguns encàrrecs. Abans d’entrar a la universitat, ja havia dissenyat diverses façanes a la ‘Ciutat dels estudis’ de Milà. 

Havia treballat des de molt jove allà on hi hagués oportunitats. Després de diverses feines i anys de formació, va aconseguir enfocar els seus estudis i carrera professional cada vegada més cap a la seva vocació artística, a través de l’arquitectura. Va poder estudiar a l’institut tècnic C. Bazzi de Milà, a la facultat d’Arquitectura del Politècnic de Milà, i a la facultat d’Enginyeria de París.

“Vaig descobrir aquella buida sensació de llibertat en el treball que em va permetre un dia arribar a la plaça i comprar-me el primer paquet de cigarretes “Nazionali”. Per l’inesperat efecte emètic, i vomitant al carrer, vaig entrar a l’edat adulta. 

Estudiava de nit perquè de dia vaig començar a treballar per als arquitectes Scoccimarro i successivament Salvade. Finalment, em vaig matricular com a Arquitecte Tècnic (el més jove d’Itàlia), i vaig obrir el meu primer despatx en una habitació de l’apartament on vivia amb la meva família. En aquesta època vaig treballar sobretot al nord d’Itàlia realitzant estacions de servei. Aquest i altres treballs abans i durant la universitat em van obrir les portes a la formació professional.”

Impartint classes, ja com a professor, a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera (Milà), va trobar l’amor de la seva vida: Hena Maria Sormani.

A l’acadèmia de Brera coneix la dona de la seva vida, amb qui es casarà posteriorment el 31 de desembre de 1956. Junts van formar la família Carmenati-Sormani, un entorn on es fusionaven les influències més clàssiques amb les més modernes.

Hena Maria Sormani (filla d’una de les famílies patrícies més antigues de Milà), era una persona intel·ligent, sensible, segura de si mateixa i amb una gran cultura i interès per conèixer i entendre el món i les persones. 

“Després, ensenyant composició arquitectònica a l’acadèmia, vaig descobrir l’amor, HENA, amant i mare que em suportaria la resta de la meva vida, em donaria quatre fills i compartiria alegries i dolors durant més de mig segle de vida en comú.”

Va obrir l’estudi juntament amb el seu company i amic Achille Bocconi.

“Colors, formes, dimensions i proporcions perden progressivament els suposats valors acadèmics, dogmàtics, per assumir la tasca d’expressar aquelles emocions del que brolla de l’ànima originat per la percepció de la vida i es produeixen els primers importants projectes de Via Cadore, via Gassendi, les urbanitzacions de via Certosa, via Saint Bon i via Ripamonti a Milà. Dialogant de manera desafiant amb mestres com Portaluppi, Belgioioso, Peresutti, Roger, Gio’Ponti, Mariani i Perogalli i molts altres, inclòs Le Corbusier, mestres que tenien la grandesa de la humilitat parlant a les noves generacions com en una nova Arcàdia.”

Com a encara jove arquitecte va estar 5 anys a Veneçuela, país amb el qual va mantenir contacte i estima durant la resta de la seva vida.

“Les dimensions d’aquell paisatge, les proporcions de l’entorn en el dia a dia, aquella alimentació de colors propis d’una terra fèrtil amb la seva flora i fauna, són elements metabolitzats i incancel·lables.

L’esperit va més enllà de Finisterre i conquereix una nova dimensió, una nova interpretació de la vida. Des del port cap a la ciutat de Caracas, “cuna” del libertador, em van venir al pas autopistes, colors, cotxes i plantes tropicals desmesurades, i tantes altres sensacions difícils de desentrellar en la densa calor que tot ho envolta i tot ho alenteix.

Tants personatges, persones dedicades al treball que viuen precàriament per mantenir una família llunyana que esperen abraçar al més aviat possible. (…) Cinc anys d’intensa activitat (…). Una gran experiència professional i humana que amb tristesa es tanca quan 23 cops d’estat, entre intentats i reeixits, en menys de dos anys, suggereixen que per la seguretat i el futur de la família he de saber renunciar al meu orgull i tornar als orígens.”

Va ser nomenat conseller artístic per a la Nunciatura Vaticana i Assessor Tècnic-Artístic de l’Ambaixada Italiana. Va participar en projectes com l’Hotel Humboldt, les urbanitzacions Prado del Este i Porterito, el centre comercial Miranda, l’església de Sant Joan Bosco, els edificis Altamira i Bolívar, la seu del National City Bank a Caracas, intercalats amb l’assessorament a Belles Arts per a l’Ambaixada Italiana, el Consolat Italià, la reestructuració de la Nunciatura Apostòlica i les col·laboracions amb T. Sanabria, J Aranco i el gran paisatgista brasiler Robert Burle Marx.

“Atracant al port de Gènova, s’ofereix l’espectacle insòlit de molts sis-cents en espera de ser embarcats. Petits, com si fossin part d’un joc. Em connecten amb el record dels carrers estrets… I es torna a començar una altra vegada.

Associat amb l’Eng. Bocconi, recuperem vells clients per a l’estudi del carrer Sempione num. 13. Realitzem els edificis de via Domenichino, via Longhi, via Plana, la cooperativa Nuova Cimento a Milà, la fàbrica tèxtil Felis de Cardano al Campo… I l’estudi va bé. El que no va bé és la constricció en la qual em sento comprimit. Pels espais utilitaristes, per la mentalitat que imposa submissió fins i tot a normes estúpides, per haver d’encendre al matí la bombeta sobre la taula de dibuix com a trist record d’aquella llum tropical a la qual m’havia acostumat.”

Platja d’Aro era en aquell moment un racó de la Costa Brava on estava “tot per fer” i on el context sociocultural (l’obertura d’Espanya al món i més endavant, als anys 70, la celebració de les llibertats individuals i col·lectives) li va proporcionar la llibertat creativa per a desenvolupar un estil urbanístic amb empremta pròpia. Aquesta empremta, més enllà de l’urbanisme, s’ha convertit no només en el seu llegat si no també en part de la història de Platja d’Aro i de la Costa Brava: 

Infraestructures (carreteres, port…), locals mítics del paisatge de la ciutat (Marfranc, Stock Bustins, RoundStore, Llevant, Esquinale (actual Enjoy It), Bar cisne, Fast Food i cinema IVAN, King’s, Maddox, Kamel, Malibú…), la campanya “El Amor se cita en Playa de Aro”… Va impulsar associacions com Rádio Platja d’Aro, La Clau o el Rotary Club Costa Brava. També va participar en les associacions ja existents: Va ser durant 28 anys vicepresident de la Cámbra de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols. Tot promovent un model de ciutat basat entre d’altres fondaments, en el dret a l’oci. 

Des de Platja d’Aro i amb l’equip de l’Estudi Carmenati, els horitzons de treball arriben fins a Croàcia, París, Moscu, Minsk…

Article de El Correo Catalán, 1981: “(…) El senyor Vincenzo Carmenati és italià dels fins, dels que tenen l’estètica enganxada als dits. En pocs anys, (…) ha fet per Platja d’Aro coses senzillament incomparables. Sempre en té una per fer en lloc d’una per dir. És un home d’idees –Idees del ram estètic– que va, endemés, molt carregat d’empenta. D’ençà que en Carmenati i Platja d’Aro s’han mirat, l’un a l’altre, en fons dels ulls, es va produint un canvi substancial en aquell racó bellugadís i comercial del petit Empordà. L’equip del senyor Carmenati no dorm, no bada, està renyit amb la tristesa, no ha tingut mai contacte amb el mal gust ni amb la mediocritat. (…).”

“Les obres per a la joventut: Maddox a Platja d’Aro i el Piper a Itàlia, seran espais per al seu coneixement mutu, per tenir un lloc propi fora de casa i la internacionalitat de la música preludiarà la futura pàtria comuna somiada per Spak, De Gasperi i Schumann, anomenada Europa.”

Encarregada originalment per Balletbó i posteriorment dirigida per Oriol Regàs (promotor cultural i ànima de la gauche divine barcelonina, conegut com a Mr. Bocaccio). Es va convertir en un punt de trobada per a joves, tant locals com turistes, i també va atraure artistes i celebritats de l’època. Avui dia, és un dels projectes més emblemàtics de Carmenati, recordat per la seva singularitat i per les persones que van viure i participar d’aquesta revolució.

La discoteca Maddox va ser una revolució social, cultural i arquitectònica. Va ser pionera en el seu disseny: la primera discoteca coneguda al món en incorporar una cabina de DJ i una pista de ball elevada (tarima), elements que avui en dia són estàndards en aquest tipus d’establiments. En destaquen també la distribució innovadora dels espais, la utilització d’elements decoratius únics i la creació d’ambients envoltants.

Un compromís amb les generacions futures: A la seva arribada a Caracas, Vincenzo Carmenati va tenir el seu primer contacte amb el Rotary International. Piero Portaluppi, en aquell moment governador del Rotary Intenational a Itàlia i rector de la facultat d’Arquitectura de Milà, va avisar al governador de Veneçuela per facilitar la integració de Carmenati al nou món. Eternament agraït per aquest gest, Carmenati va seguir l’exemple del seu professor i, a més de dedicar-se a l’arquitectura, va assumir la responsabilitat de velar per les generacions futures i de promoure els ideals rotaris.

Va ser President del Rotary Club Costa Brava Centre en dues ocasions i, el 1990, va ser governador del Rotary International a Espanya. Sempre preocupat pel desenvolupament dels joves, va impulsar a Espanya el Rotaract i el R.Y.L.A. (Líders del Demà). A més, va promoure el Premi Europeu per a la cultura del Rotary International “Sancti Beneficti” i va presidir el Fòrum Barcelona a la Biennal de Mar.

El seu últim gran projecte va ser una ciutat que va dissenyar per a Hena (Città per Hena, “Ciutat per a Hena”), una obra encara inèdita. 

Hena María Sormani va passar diversos mesos ingressada a l’UCI, a Barcelona. Mentrestant, Vincenzo la va haver d’esperar a Platja d’Aro. Va dedicar els dies d’espera a dissenyar, a mà, una ciutat utòpica feta a mida per a ella: un espai ideal on continuar vivint una vida l’un al costat de l’altre. Aquesta ciutat de paper i llapis es va convertir en un testimoni del seu amor i de la seva esperança de tornar a estar junts.

Vincenzo Carmenati va morir als 83 anys a Platja d’Aro (6 de maig de 1015), deixant un llegat artístic i humanitari que transcendeix les fronteres de l’arquitectura. 

Les seves facetes d’arquitecte i filantrop eren ja conegudes. Tanmateix, Carmenati va viure l’art amb tanta naturalitat que –gairebé– mai va exhibir les seves escultures, escrits, dibuixos… La seva filla, Emanuela, es va convertir en la curadora de la seva obra. Va decidir conservar i divulgar el resultat d’una vida dedicada a l’amor, l’estètica i la producció artística.

“Quan des de la finestra del tren començo a veure l’última estació, m’adono que és hora de plantar arbres els fruits dels quals altres recolliran, que els fills de tot el món són tots fills teus. Si en passar per davant d’una obra meva us suggereix dedicar almenys una part de la vostra professió i de la vostra vida a l’harmonia del món i de la humanitat, me’n sentiria molt agraït.”